28/6/18

6 de cors


Duc una agulla de pluja
ensorrada dintre el cor.

La cançó d'Elpènor, Agustí Bartra


5/5/18

'La vida és líquida'



Mandíbules. Espatlles. Davant i darrera.
La vida fa sonar el coturn a la vorera.
Estic més que viva: embriagada.

Del desig, Hilda Hilst



2/5/18

Sóc...


Sóc un estel ebri que perdé el cel,
sirena boja que deixà la mar;
sóc temple prest a caure sense déu,
estàtua falsa dreta en l’aire encara...

Estàtua falsa, Mário de Sá-Carneiro


23/4/18

'Volia ésser vermell i no pogué'



Volia ésser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa
dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels
pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar, pot pervenir a
convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell
una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de
lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat.
El taronja és el vermell de la nit.

Poemes de l’Alquimista, Josep Palau i Fabre

5/4/18

Com es fa per escopir-ho?





La ira es el acontecimiento más extraordinario que le puede ocurrir al hombre, y bendita yo que no la escondo. La ira es un vicio, un pecado mortal, y la ley hace bien en frenarla. Aunque tirar un plato al suelo o lanzar una sarta de insultos en un poema es uno de los mayores placeres de la vida.

La vida fácil. Silabario, Alda Merini

30/3/18

'La memòria és un risc'


Som éssers que trobem a faltar. Tota la nostra vida és un camí fet d’absències que es fan presents.





























Trobem a faltar aquelles persones que ens han deixat, però també llocs i moments..., i fins i tot trobem a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos. Ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma mai del tot acabada, mai del tot resolta, d’aquests llocs i d’aquests temps, d’aquestes relacions, d’aquestes presències absents?

-----

Com a éssers finits no ens queda més remei que acceptar que el risc forma part de la vida. A vegades seria preferible oblidar, però és una cosa que no podem controlar a voluntat. De vegades, moltes vegades, passa sense voler.


L'experiència de la pèrdua, Joan-Carles Mèlich

3/2/18

Torneu-me el Verd


Deia Tomàs Garcés:
aquell verd d'aigua endins
verd silenciós i tendre
un verd lívid
verd tendre
verd poma...

complementari del roig d'argila, de coure.

13/1/18

7 de copes


La gran follia dels desigs vermells
m'aboca al mig del foc perquè hi expiri,
i avui ja hi he cremat tots els cabells
alçant una fumera de martiri.

El foc etern, Ramon Juncadella


20/11/17

Permanència



L'enyorament esdevé permanència.

Guerau de Liost



21/10/17

Paraules senzilles



Deixa'm tornar-te a dir
allò que abans et deia:

"Demà passat vindré
pels corriols de la lluna.

Vindré a dir-te
que t'estimo.

Demà passat i l'altre també
i no sabràs què fer-ne

d'aquest amor tan
senzill i persistent.

I no sabràs què fer-ne
ni què dir-me'n.

I te n'aniràs,
i seguiré estimant-te.

I tornaràs, i et miraré
amb ulls plens de somriures.

I tampoc sabràs què
fer ni què dir-me."

Deixa'm tornar-te a dir, Montserrat Abelló

3/10/17

Blau desencisat


I ens quedem buits, despullats com el blau del dia, sols.

El soldat rosa, Francesc Prat




16/9/17

Setembre (IV)


A finals de setembre els gotims són vides ovalades, petits mons de dolçor.

El soldat rosa, Francesc Prat



6/9/17

Setembre (III)





el gust de viure es va marcint en cada cosa
i un mar de plom sosté la barca immòbil
lluny de la platja.
som a setembre. plou. i els cels de foc
s’escurcen.
el vent flagel·la els últims
racons d’estiu.
durà l’hivern noves mirades còmplices?
podrem sentir-nos novament a l’ombra
més cos i més temor, més pell, més vida?


Cosmonauta. Poesia completa
Francesc Garriga Barata







4/9/17

Setembre (II)



Sents el final de la tristesa. Segueixes els circuits de llum que es dilaten en la plenitud dels meandres tardorals. Veus la claror de setembre diluint-se lentament en les aigües porpres del capvespre. Sents la tristesa del final.

L’escrivent, A. Tàpies-Barba

3/9/17

Setembre



Ara assaborim aquella melangia de la fi de l'estiueig que, com diu Bofill i Ferro, 
"és una de les coses més exquisides de l'existència".

A flor d'oblit, Marià Manent

...................


És evident que a certs esperits d’extrema sensibilitat pot repugnar l’explosivitat, quasi un repte, amb què pogués exterioritzar-se l’embriaguesa de viure. I aquells esperits, que no arriben a embriagar-se de la vida, ni ho pretenen, saben gaudir de la voluptat de viure, però només la conceben embolcallada en vels de fina tristesa, per tal com no volen que en la seva cruesa detoni. Volen que el goig de viure, que és la motivació fonamental de tota poesia, sigui una cosa discreta, harmoniosa, comprensiva. Per a tals esperits la Joia ha d’ésser quasi secreta, remota en el fons d’un mateix, tan tímida en la seva soledat, que només pot arriscar-se a eixir al món dolorós dels homes de mà de la Tristesa, una mica com demanant perdó d’ésser la Joia.
Heus ací, doncs, com arriba al món la Melangia. La podríem personalitzar com un ésser doble: la Joia i la Tristesa juntes, peregrinant la mà dins la mà. Una companyonia en la qual cadascuna d’elles sembla guanyar excel·lència pel veïnatge de l’altra: per a la Tristesa, és excel·lir tornar-se una mica joiosa, i, per a la Joia, tornar-se una mica trista. El món se’ls fa més cordial perquè ni l’una ni l’altra van soles, sinó que s’acompanyen. I de companyia de dos éssers en neix sempre com una dolcesa: la duresa és cosa de la soledat. La melangia és, doncs, com s’ha dit tantes vegades, una tristesa dolça. I el fet que pugui haver-hi una tristesa dolça té quelcom d’encoratjador, sembla acostar la tristesa a l’esperança.

Poetes catalans moderns, Jaume Bofill i Ferro