20/11/17

Permanència



L'enyorament esdevé permanència.

La tardor a muntanya, Guerau de Liost





21/10/17

Paraules senzilles



Deixa'm tornar-te a dir
allò que abans et deia:

"Demà passat vindré
pels corriols de la lluna.

Vindré a dir-te
que t'estimo.

Demà passat i l'altre també
i no sabràs què fer-ne

d'aquest amor tan
senzill i persistent.

I no sabràs què fer-ne
ni què dir-me'n.

I te n'aniràs,
i seguiré estimant-te.

I tornaràs, i et miraré
amb ulls plens de somriures.

I tampoc sabràs què
fer ni què dir-me."

Deixa'm tornar-te a dir, Montserrat Abelló

3/10/17

Blau desencisat


I ens quedem buits, despullats com el blau del dia, sols.

El soldat rosa, Francesc Prat




16/9/17

Setembre (IV)


A finals de setembre els gotims són vides ovalades, petits mons de dolçor.

El soldat rosa, Francesc Prat


6/9/17

Setembre (III)





el gust de viure es va marcint en cada cosa
i un mar de plom sosté la barca immòbil
lluny de la platja.
som a setembre. plou. i els cels de foc
s’escurcen.
el vent flagel·la els últims
racons d’estiu.
durà l’hivern noves mirades còmplices?
podrem sentir-nos novament a l’ombra
més cos i més temor, més pell, més vida?


Cosmonauta. Poesia completa
Francesc Garriga Barata









4/9/17

Setembre (II)



Sents el final de la tristesa. Segueixes els circuits de llum que es dilaten en la plenitud dels meandres tardorals. Veus la claror de setembre diluint-se lentament en les aigües porpres del capvespre. Sents la tristesa del final.

L’escrivent, A. Tàpies-Barba



3/9/17

Setembre



Ara assaborim aquella melangia de la fi de l'estiueig que, com diu Bofill i Ferro, 
"és una de les coses més exquisides de l'existència".

A flor d'oblit, Marià Manent

...................


És evident que a certs esperits d’extrema sensibilitat pot repugnar l’explosivitat, quasi un repte, amb què pogués exterioritzar-se l’embriaguesa de viure. I aquells esperits, que no arriben a embriagar-se de la vida, ni ho pretenen, saben gaudir de la voluptat de viure, però només la conceben embolcallada en vels de fina tristesa, per tal com no volen que en la seva cruesa detoni. Volen que el goig de viure, que és la motivació fonamental de tota poesia, sigui una cosa discreta, harmoniosa, comprensiva. Per a tals esperits la Joia ha d’ésser quasi secreta, remota en el fons d’un mateix, tan tímida en la seva soledat, que només pot arriscar-se a eixir al món dolorós dels homes de mà de la Tristesa, una mica com demanant perdó d’ésser la Joia.
Heus ací, doncs, com arriba al món la Melangia. La podríem personalitzar com un ésser doble: la Joia i la Tristesa juntes, peregrinant la mà dins la mà. Una companyonia en la qual cadascuna d’elles sembla guanyar excel·lència pel veïnatge de l’altra: per a la Tristesa, és excel·lir tornar-se una mica joiosa, i, per a la Joia, tornar-se una mica trista. El món se’ls fa més cordial perquè ni l’una ni l’altra van soles, sinó que s’acompanyen. I de companyia de dos éssers en neix sempre com una dolcesa: la duresa és cosa de la soledat. La melangia és, doncs, com s’ha dit tantes vegades, una tristesa dolça. I el fet que pugui haver-hi una tristesa dolça té quelcom d’encoratjador, sembla acostar la tristesa a l’esperança.

Poetes catalans moderns, Jaume Bofill i Ferro





2/8/17

Parla'm



Parla'm. Agafa'm la mà. Què ets, ara?
T'ho diré tot. No t'ocultaré res.
Quan tenia tres anys, un infant llegí un conte sobre un conill,
el qual morí, en el conte, i jo em vaig amagar sota una cadira:
un conill color de rosa: era el meu aniversari, i una candela
em féu una butllofa en un dit, i em digueren que seria feliç.
(...)

Esforç per encetar conversa, Muriel Rukeyser

24/7/17

El desordre de la carn


Tengo miedo del lobo gris que se disimula en la lluvia.

Alejandra Pizarnik


10/7/17

Mirada



10/6/17

'Tota jo sóc un infern'





4/4/17

Adéu


Jo era feta de prats verds
i cuques de llum.

Alda Merini


30/3/17

Post coitum omne animal triste



GUISANTE. Remedio soberano contra el amor: comer guisantes.


Diccionario del amor, Stendhal

26/3/17

010317: fàstic



Jo he tornat a casa molts cops duent, dintre el porta-estudis, no res més que un desengany. Prou que ho veia: els meus pins no flairaven a reina, no bordonejaven l'ensunyada cançó del vent, no tenien la tendror en les capçades ni la rusticitat en els troncs que fan gustosos a la boca els tanys i convida els dits a esmicolar les escorces; els meus aiguamolls eren mancats de la subtil bravada dels llots, de l'ondulació misteriosa d'un rat buf o d'una llíssera qui transiten submergits, del cant de les granotes i de l'espitllada, ràpida i emocionant, d'un botiguer qui vola a dret fil i deixa una fulla de balca cimbrejant; les meves vernedes, rieres i prats no us embolcallaven amb l'alenada frescal de llurs recons ombrius, no us posaven mandra i ensunyament en les parpelles suggerint-vos el zumzejar dels abegots i l'aroma de les flors i el cant dels reietons i mallarengues; els meus boscos no encomanaven basarda; mai no us feien pressentir la imminència d'una aparició absurda d'animal ferotge, que s'adigués amb la monstruositat de les soques i negror dels fondals i l'encimbellament fantàstic de les penyes [...] 

De quan jo era pintor, Prudenci Bertrana

17/3/17

Primer pas


He de fugir lluny de tu
i estimar un altre home

Alda Merini